👏Aquest matí participem en l'acte de tancament del projecte #SimbiòTIC Tres anys compartint el treball de gestió de dades.
"La digitalització és inevitable i imprescindible", ha insistit @jalbaiges.bsky.social director de #SinergiaCRM
#InnovacióTercerSector @taula3sector.bsky.social #M4Social
Són la meva joia de la corona. Els mercadejo amb altres ocellaires a canvi de mussols pirinencs, galls fers i coses per l'estil. 😅
Doncs aquí en passen unes quantes cada primavera.
😂
A Glòries no és habitual, no.
Va ser un gran moment... 🤠
Coda final. És la primera vegada que faig un fil per aquí. Si us ha agradat i m'ajudeu amb un RT (o com es digui) potser aconsegueixo incorporar uns quants seguidors. 😘
Coda final 2. Si voleu veure els meus ocellets una mica més sovint: instagram.com/jalbaiges.
Bonus track. Us deixo una captura amb els llocs on val la pena mirar més específicament si aneu a buscar ocells a la zona. El punt 1 ja el podeu oblidar, és on hi estan fent els habitatges de luxe. I els punts 3, 4 i 5 veurem com acaben quan es faci la reurbanització de la zona.
Captura web on es fa referència al que l'ajuntament pretén per als espais verds de la ciutat (https://ajuntament.barcelona.cat/espaisverds/ca)
Acabo on començava. L'ajuntament proclama arreu la seva aposta per la natura urbana com a element de benestar personal i de lluita contra el canvi climàtic. No vull ser injust ni demagog ni passar per l'expert que no soc, però crec q hi ha molt marge de millora, @ajuntamentbcn.bsky.social.
Últim ocell. A Glòries sovint hi faig fotos merament testimonials per deixar constància de la presència d'aquesta o aquella espècie, prou que ho heu vist. Però a vegades també en surten de boniques. El papamosques gris, que enguany només hi ha estat de pas, sempre s'hi posa bé.
Encara que les fotos són un xurro, no puc tancar el fil sense homenatjar l'espècie 84, a dia d'avui la més recent, tot just vista per primer cop aquesta setmana passada: un trist. Realment no pots deixar de mirar per tot arreu; mai no saps on sortirà la següent novetat.
Glòries no és el Serengheti però també hi veiem escenes pròpies de les grans migracions, com aquests corbs marins grossos en formació.
Els gavians són realment els amos del tinglado. Aquí una seqüència de lluny en què un gavià assetja incansablement un bernat pescaire que li treu un bon tros i que bé el podria estabornir d'un cop de bec.
Glòries no és el Serengheti però també hi veiem impactants escenes de depredació. La més habitual és la dels gavians argentats, que darrerament s'han especialitzat a capturar coloms a la gespa. Els persegueixen ajupint-se, com si fossin gats, i quan els tenen prou a la vora...
Ja he explicat alguna vegada que Glòries forma part de l'eix Ciutadella-Besòs, coincident en bona part amb l'antic Rec Comtal. Per això cal mirar també enlaire: bernats pescaires i esplugabous són passavolants habituals i, més ocasionals, també hi passen martinets blancs.
Les aratingues, sobretot les de cap blau i les nandai, generen expectació més enllà del Barcelonès. Clarament, és pel que més em pregunten els ocellaires foranis. Que quedi dit, doncs: no són pas difícils de veure però no saps mai quan hi seran, són força irregulars.
Cotorres i aratingues generen sentiments contradictoris, però no es pot negar que donen color i so ambient. Aquesta controvèrsia entre una cotorreta pitgrisa i una cotorra de Kramer em va fer força gràcia.
Tallarols i tallaretes. Els amos del parc durant tot l'any són, clarament, els capnegres, els únics que hi crien. A l'hivern el comparteixen amb els de casquet i a la primavera hi deixen passar, a més dels de garriga, els grossos (excepcionalment) i les comunes (habituals).
Un altre ataronjat que es mereix post propi: el tallarol de garriga. Aquest es va exhibir molt més del que és habitual en aquesta espècie, que si es diu de garriga és per alguna cosa. La quarta foto és el millor que se sol veure normalment.
Uns quants ocellets més o menys ataronjats que són macos perquè sí: el pit-roig, el bitxac rogenc, la cotxa cua-roja i la cotxa fumada.
Els rapinyaires hi són escassos. Algun cop s'hiveu a força alçada un falcó pelegrí o, més escàs encara, un esparver. Fins i tot l'any passat va passar un milà negre durant la migració. Però el rei de la zona és el xoriguer.
Seguim amb els ocells. Som als darrers dies de gaudir amb els falciots i les seves acrobàcies, molts ja estan tornant cap a l'Àfrica. Els ballesters (els de cos blanc) encara aguantaran fins la tardor. A la foto s'entén per què tenen el nom que tenen, oi?
I els meus nens no poden jugar-hi a pilota. I jo no puc fer-hi esport ni cap altra activitat quan està tancada. Pq tot això n’afecta la conservació i si tots decidim q ens mereixem l’excepcionalitat, l’espai ens durarà quatre dies. Per descomptat, exemples basats en casos reals.
La gespa és, sens dubte, el punt més vulnerable del parc. Si us plau, respecteu-la. Tot al voltant està ple de rètols i cartells que expliquen quins usos estan permesos, en quins horaris, en quines condicions, etc. I no, el meu gos no hi pot entrar, per maco que sigui. MAI.
El més greu de tot, però, és que, segons els propis operaris, hi ha ordres de liquidar per la via ràpida qualsevol card que hi pugui créixer, no sigui cas q algú s’hi faci mal. De debò ens hem infantilitzat fins a aquest extrem? No podem aprendre q hi ha plantes que tenen punxes?
Parlant de la Clariana, una d’aquelles coses q em fascinen de la vida moderna a ciutat. Al fossar hi creixia vegetació ruderal q ha estat substituïda per arbustos de jardí. Ja veurem si generaran el mateix interès per a pardals, gafarrons, caderneres, becs de coral o tallarols.
Per acabar amb el tema de la gespa, un parell d'observacions poc freqüents: una puput i un grup nombrós de gralles.
o les cueretes blanques i grogues pasturant-hi, aquest darrer hivern s’hi va instal·lar durant setmanes un grup de més de 40 pardals xarrecs que es barrejaven entre les cotorres i els estornells com a mesura de seguretat. Va ser curiós de veure.
La Clariana segueix sent zona de refugi i alimentació de moltes espècies mentre està tancada al públic. Aquest ús compartit em segueix semblant un gran encert. A banda d’observacions habituals com els esplugabous, alguns en plomatge nupcial, o els estornells xipollejant...
Ara fa temps q no hi veig el gaig, però mica en mica van apareixent altres espècies noves que podríem considerar forestals. El raspinell sembla que s’hi ha instal·lat, la mallerenga cuallarga hi va passant de tant en tant i fa unes setmanes fins i tot hi va fer estada un reietó!
