Manzo

Yo con ganas de que sea una película de cine mudo. Al menos eso.

Esperaves una altra persona i no hem pogut parlar molt. Només una besada molt afectuosa. M'has dit que havies tingut una idea, com si preparares alguna cosa. Però, quina idea?

Diari oníric.
Primerament he vist la gata, molt malalta. Anava tota coberta de vespes. Se li ficaven pel naset. Estava bruta, prima i es queixava molt. Després ha canviat l'escenari: érem a la universitat, entre molta gent. T'he vist de casualitat.

Que vaya todo bien. Ánimo.

En el cine de mi barrio (el Maracaibo), cuando ponían pelis de Bruce Lee, la gente se pegaba a la salida. No por nada. Solo para comprobar si funcionaba en la vida todo aquello, y los grititos y las poses. Era como un ballet un poco violento.

Eròtica de l'invisible.

Al menos hay un moderado fumando ahí detrás.

El pànic, la peresa i l'angoixa deriven directament del fet que aquest reptes només accepten una solució vàlida, dues a tot estirar. Soc filòleg i això en literatura no passa. Si no t'agrada, pots reescriure el final de qualsevol història.

La maleza volverá y vencerá. Al muro, a ti, a mí, a todo.

Cuando la oigo, pienso: precisamente la muerte ES la solución. Espero que no suene demasiado brutal.

El próximo día diles que nuestro cuerpo es una copa que ya se ha roto.

Como el de mojarte dignamente cuando llueve y (obvio) no llevas paraguas.

Diari oníric.
Anava conduint i m'ha parat un guàrdia de trànsit (l'àngel de la guarda?). Li he mostrat que portava les orelles plenes de flors xicotetes, i de color lila.

Tres globus: per què?, com? i fins quan?

Diari oníric.
He somiat amb un eclipsi complet de lluna. Volia que tots hi miraren, però els altres no se n'adonaven. Després algú ha dit (una veu masculina), no massa fort però de forma completament clara, el meu cognom: Manzanaro. Impossible saber qui ho ha dit, ni dins ni fora del somni.

Al fin y al cabo, eso es nuestra vida entera: párrafos leídos un poco al azar.

Diari oníric.
Som a l'aeroport. Per fer un trajecte mínim, que podem recórrer caminant en dos o tres minuts, agafem un carrusel de xiquets com els de la fira, i saludem tota la gent des de les vagonetes. Tot plegat és una mica ridícul i la gent ens fa un mig somriure sense entrendre res.

Que trista que sona eixa alegre melodia dins del meu cap trist.

Duc les mans plenes d'uns paperets arrugats fins a formar-ne boletes minúscules, i en cada boleta hi ha escrita una benedicció per qui la llija. En porte tantes que van caent-se-me pertot.

Diari oníric.
Passejava per Saragossa (on mon fill va estar ingressat a l'UCI), de turisme. Buscant un caixer automàtic em trobe un comerç de productes alacantins, una mica de tot: a mitjan camí entre ultramarins i llibreria. Hi entre per saludar els paisans i em reben molt amablement.

Déjate alguno también para desaprender lo que aprendiste.

Diari oníric.
Estic de visita pel meu barri de fadrí, una zona pobre, socialment i econòmicament deprimida. Alguns personatges bastant deteriorats em reconeixen i em saluden. Jo no sé qui són.

No és el mundo rápido. Es el lenguaje el que va demasiado lento.

Diari oníric.
Xarrava amb Federico a la Colònia Requena. Sentia pudor per contar, en un barri tan pobre, que la vespra havia dinat en un restaurant molt car. Alguns desconeguts se'ns acostaven a dir la seua i opinaven amb la desimboltura dels qui ja no tenen res a perdre.

Diari oníric:
Maletes, bosses, paquets. Ho tenim tot dins de l'ascensor però no trobem el nostre pis.

Tot és transitori, sí. Però algunes coses transiten massa lentament, també s'ha de dir.

En el pequeño círculo de las 15 o 20 personas con las que interactuamos realmente en nuestro día a día. La amabilidad, cuidar unos de otros, el vecindario, mi banda de música, mi equipo deportivo. El gesto mínimo, compartir, la gratuidad. Resistir ahí. No hay mucho más.

Estamos desorganizados, desinformados, sin capacidad para distinguir lo verdadero de lo falso y mucho más preocupados por nuestras próximas vacaciones que por la justicia social. La última opción de resistencia consiste, creo, en reducir la escala: refugiarnos en la trinchera de lo cotidiano...

Una revolución a escala global sencillamente ya no es posible. El sistema está preparado para detectar, desactivar i/o apropiarse de cualquier intento en ese sentido (el ecologismo, p. ej. se ha convertido en un argumento de mercado para acelerar el consumo). Los enemigos son demasiado poderosos.

Si después de una meta viene otra meta, en realidad no era una meta, porque meta es sinónimo de final. No estás fracasando, estás eligiendo actuar de acuerdo con Mushotoku.